Una mirada a l’ordenament postbèl·lic de la Rússia actual

Des de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, el 24 de febrer, la situació a l’immens territori que abasta no només els països de l’antiga URSS (Transcaucàsia i Àsia Central incloses), sinó també Europa, ha començat a canviar radicalment en molts aspectes. La naturalesa d’aquests canvis és global i afectarà el desenvolupament posterior de gairebé tota la humanitat.

Molts dels que perceben la realitat de manera objectiva ja no busquen respostes a la pregunta: “qui vencerà?” Està clar que la presumpta “coalició proucraïnesa” dels estats d’Occident és en tots els aspectes més fort que el seu veí oriental agressor. Tot i que la retòrica “nuclear” i les amenaces de Putin i d’altres personalitats oficials i propagandistes russos genera certs dubtes i inquietuds, Occident les entén com la retòrica que són, i emprèn decisions i accions apropiades. Alhora, no perden rellevància les preguntes relacionades amb el desenvolupament i desenllaç de la guerra russoucraïnesa: Quant de temps durarà? Quines seran les configuracions i els paràmetres de la victòria de la “coalició occidental” i de la derrota russa? Quina ajuda rebrà Ucraïna?, etc.

Tanmateix, en els mesos vinents, de manera inevitable i justificada, ha de sortir en primer pla la recerca de solucions als problemes de l’organització postbèl·lica de l’anomenat espai Euroasiàtic, pertanyent actualment a l’Estat rus i els seus “aliats” forçats i satèl·lits. No només és important pronosticar, sinó influir de manera insistent i eficaç en el desenvolupament dels esdeveniments en aquesta macroregió després de la victòria d’Ucraïna i els seus aliats en aquesta guerra. El futur dels estats veïns de Rússia mereix una anàlisi a part.

Analitzem, doncs, els possibles escenaris del desenvolupament de la situació a Rússia després de la guerra i de la derrota.

Molt abans de l’esclat de la guerra, abans, fins i tot, dels esdeveniments del 2014, alguns especialistes i activistes analitzaven possibles variants del desenvolupament d’esdeveniments que podrien redundar en la caiguda del règim de Putin, i argumentaven que això podria succeir a conseqüència d’un dels següents esdeveniments o processos, o de la seva combinació:

– desastres naturals globals, inclòs el canvi climàtic accelerat, i els consegüents desastres socials a gran escala, com ara fam massiva, epidèmies, migracions, etc.;

– qualsevol confrontació internacional a gran escala, com ara: guerres entre estats veïns o entre els que no són limítrofs, o també entre aliances, cosa que podria conduir a tensions economicosocials o a la interrupció o destrucció del funcionament normal de sistemes estatals, i fins i tot de l’Estat mateix;

– la mort del líder i la hipotètica incapacitat del seu entorn de garantir la conservació de l’statu quo, cosa que pot originar xocs massius;

– un improbable aixecament massiu contra el poder dels grups i capes del poble rus, que constitueix la majoria ètnica aclaparadora a Rússia.

Alhora, en el context de la política de Putin, la degradació inevitable dels sistemes estatals davant qualsevol dels esdeveniments esmentats a dalt serà un factor debilitant i perillós, destructiu per a l’Estat.

Amb el temps, una part molt petita d’experts i representants de l’oposició antiputinista es va posar a analitzar no només la necessitat de la caiguda del règim actual, sinó també la possible o inevitable desintegració de Rússia o la liquidació de la Federació Russa en la configuració actual, que s’ha desenvolupat després de 1991.

La guerra desencadenada a Ucraïna pel règim de Putin i els subsegüents processos, decisions i accions provocades per aquesta es converteixen en els factors esmentats anteriorment, és a dir, les condicions efectives per a la caiguda del règim putinista, i poden significar l’inici de la disgregació i el col·lapse total de l’actual Estat rus.

L’eventual disgregació esmentada, juntament amb les accions de diversos actors, fan preveure els escenaris següents:

1. L’aparició de diversos Estats que uniran diversos territoris de les actuals regions russes, semblant a la divisió dels territoris de les antigues colònies britàniques;

2. L’aparició de molts estats grans i petits que serien formats segons criteris etnogeogràfics, semblant a la disgregació de l’antiga Iugoslàvia socialista.

3. L’aparició de diversos estats relativament grans, fora dels límits dels quals, en una part considerable del territori de l’antiga Rússia, hi hauria una manca d’estatisme de ple dret, regnaria el caos i no cessarien els conflictes.

4. La refosa o la creació d’un nou estat rus dins les fronteres de la Rússia actual, cosa que sembla menys probable.

5. L’ocupació per part de potències estrangeres (introducció de tropes) per neutralitzar les conseqüències d’una catàstrofe humanitària en una part important del territori de Rússia.

Els processos actuals i els suposats resultats de la guerra contra Ucraïna han creat per a l’oposició russa unes oportunitats d’obrar amb vista a canviar el règim polític a Rússia. Però s’haurien de tenir en compte els factors següents:

– l’ “oposició a Putin” és molt heterogènia i està escindida en el pla organitzatiu;

– diversos grups “opositors a Putin” no tenen confiança mútua i no consideren els altres com a socis iguals, o les seves aspiracions es basen en valors diferents i persegueixen objectius diferents, i, sovint, diametralment oposats;

– certes parts de l’oposició “anti-Putin” només són companys de viatge temporals, prenent posicions incompatibles i hostils entre elles, i que no impliquen cap compromís;

– en cas de desaparèixer l’enemic comú personificat en el “Putin col·lectiu”, algunes parts de l’oposició “antiputinista” poden passar a accions mútuament hostils.

Convencionalment, l’oposició “anti-Putin” es pot dividir en tres grups principals.

El primer està integrat pels partidaris d’una reforma cosmètica de l’estructura imperial de l’Estat. Aquests només pretenen substituir les velles cares de l’actual govern per unes de noves, sense canviar l’estructura en si. A jutjar per les seves opinions i comportament, ni tan sols consideren altres vies de desenvolupament per a Rússia. Creuen que el format actual de l’Estat és plenament admissible: només cal canviar els representants del govern perquè tot canviï i s’aconsegueixi el resultat desitjat. Aquest procés estaria acompanyat pel possible restabliment de la major part dels drets i les llibertats democràtiques, la liberalització de l’economia i dels negocis, i l’ampliació dels poders i drets de les regions i pobles no russos. Es tracta principalment d’aquells russos que, en essència, no deixen de ser quasi imperialistes, és a dir, partidaris d’un estat centralitzat, de la superioritat i el domini de la cultura i la llengua russes, consagrat per l’estat, i d’una concepció unificadora de l’ordenament de tots els territoris, pobles, cultures i ciutadans sense excepció. Certament, alguns d’aquests polítics podrien fins i tot consentir de la necessitat d’una redistribució insignificant dels poders entre el centre federal i les regions a favor d’aquestes, però amb nombroses reserves i restriccions al dret a l’autodeterminació dels pobles autòctons de l’Estat Rus. Per descomptat, els partidaris d’aquesta variant conserven intactes en la pràctica els costums arcaics de les relacions colonials i de la desigualtat dels pobles, cosa que Occident ja va abandonar al segle XX.

Els segons són representants de l’anomenat federalisme “genuí”, que proposen retallar les competències del centre federal a favor de les regions, ampliant els drets i llibertats dels ciutadans i dels pobles. A això s’oposarà, sens dubte, la gran majoria de la majoria ètnica (suposadament 80% de la població) de l’eventual federació. Un dels representants més destacats d’aquest corrent és n’Airat Dilmukhamètov, polític opositor baixkirià, titllat d’extremista i separatista pel règim putinista i condemnat per tercera vegada a nou anys de presó per motius polítics. Hi ha també en Mikhaïl Khodorkovsky, en Grigori Yavlinsky i els membres del seu partit democràtic Iàbloko (Poma), Vladímir Ríjkov, Nikolai Svanidze i molts altres. Aquests representants del federalisme “genuí” proposen una aproximació més exigent al centre federal en matèria de poders, que hauria de transferir competències i preferències a les regions, però, de fet, deixant intocables els principis estructurals d’un estat altament centralitzat que conserva certs indicis d’un imperi. En virtut de la majoria demogràfica de l’ètnia russa, que, en gran part, si no en una majoria aclaparadora, està infectada de racisme, xovinisme, xenofòbia, i supèrbia imperial, l’estat centralitzat es podria restituir fàcilment, ressuscitat amb l’aparició de líders semblants al dictador Putin. A principis dels anys noranta es van signar diversos convenis entre les repúbliques nacionals i les autoritats russes, però vam veure amb quina facilitat van ser posteriorment violats pel centre federal. I Itxkèria (Txetxènia), que aspirava a la independència, va ser literalment arrasada amb bombes i míssils sota ordres d’un Ieltsin recolzat per la majoria de la població russa. Van resultar assassinats centenars de milers de ciutadans pacífics, devastades desenes de ciutats, aüls i pobles, i va ser implantat un poder repressiu que utilitza els mètodes més inhumans de violència i mort contra els seus conciutadans.

Els partidaris de la tercera via defensen la veritable llibertat per als pobles indígenes de la Federació Russa o la plena descolonització, o sigui, l’autodeterminació i la independència d’alguns pobles no russos (regions i macroregions), cosa que implica una radical reestructuració o una completa desintegració territorial de l’estat rus, que mai ha estat una autèntica federació i que ha conservat fins avui els últims trets arcaics d’un imperi del segle XX. Els partidaris dels primers dos grups no s’han plantejat mai l’opció de concedir als pobles minoritaris autòctons de Rússia el dret a l’autodeterminació i la independència reals, tot i que al segle XXI, és la voluntat d’aquests pobles i un possible desenllaç molt factible i exigit. De moment, la tercera variant no té nombrosos partidaris. La demanda de plena descolonització, el col·lapse de Rússia i l’obtenció de diverses formes de llibertat per als seus pobles, inclosa la independència, no deixa d’espantar la gent, a causa de les possibles persecucions de part de les autoritats russes i de la incertesa pel desconeixement del futur. Molts representants del poble rus rebutgen aquesta variant, que els hi genera aquesta incertesa a causa d’una possible ruptura amb quelcom potent i gran al que s’han habituat. Però aquest és el camí preferit pels pobles i les regions no russes, que estan disposats a assumir aquesta gran responsabilitat després dels seus patiments al llarg de segles formant part de l’imperi rus.

Cada poble autòcton que viu a les seves terres ancestrals, però dins de les fronteres de Rússia, ha anat perdent i continua perdent una cosa que li pertany: se’l redueix numèricament i territorialment; es limita el funcionament de la seva llengua i cultura, el control sobre les seves terres, les riqueses del subsol i els recursos naturals, els seus drets, la seva seguretat, la seva independència; es desprestigien les seves elits, etc. Abans de i durant la II Guerra Mundial uns 20 pobles de l’antiga URSS van ser sotmesos a deportacions i genocidi. Actualment alguns pobles que integren la Federació Russa han disminuït dràsticament en nombre o han desaparegut del tot.

L’anàlisi de la idea de la independència de les ètnies minoritàries autòctones de Rússia, ho haurien d’impulsar als governs europeus, dels EUA i d’altres països del món occidental a comprendre que l’aparició de nous estats independents al territori de la Rússia actual, que estarien interessats en la cooperació global i l’accés a l’experiència de la civilització d’Occident pot proporcionar una magnífica oportunitat per invertir la seva riquesa en condicions favorables sense recórrer a la mediació de Moscou. 

A la Rússia actual, els diners obtinguts de l’explotació i la venda dels recursos naturals de les regions es malversen, es distribueixen de manera injusta, els guanys es transfereixen a l’estranger o es dediquen al pressupost militaritzat, mentre que les despeses per a l’ensenyament i la salut pateixen retallades contínues. El pressupost es gasta de manera ineficient, els recursos es destinen a augmentar l’abús policial, que ha permès a Putin construir un Estat totalment corrupte, criminal i terrorista que amenaça tota la humanitat.

La guerra contra la Ucraïna independent, llançada per una Rússia que no ha abandonat les seves ambicions imperials, és una guerra criminal que atempta contra tot l’ordre mundial i trenca el sistema de seguretat internacional existent. Potser ha arribat el moment de revisar moltes normes, principis i acords internacionals, adaptar-los als requisits de la nova realitat per prevenir que es repeteixin fets tan intolerables i per prendre mesures més àmplies encaminades a garantir la seguretat per a tots els pobles i ètnies. No hi ha dubte que l’exclusió definitiva de la Rússia actual de la llista dels subjectes de les relacions internacionals reforçarà la seguretat i la cooperació internacionals.

Vladímir Dovdànov, Vicepresident del Congres del Poble Oirat-Calmuc